Els Jocs Florals - Per Albert Torras

El 24 d’agost de 1877, diada de Sant Bartomeu, naixien els segons Jocs Florals de Catalunya, els de Sants, després de Barcelona. Aquests Jocs Florals es deixaren de celebrar el 1938 a causa de la guerra Civil. A Hostafrancs, es remprengueren uns Jocs Florals de l’Àngel Custodi, després d’una curta experiència els anys 1948 i 49, a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc entre 1963 i 1974. Aquests, però, amb un marcat caràcter oficialista. A la Bordeta, en canvi, no es coneixen uns Jocs Florals com a tals, a excepció d’alguns certamens literaris proposats a l’estatge dela Societat Coral la Floresta, ara fa una colla d’anys.
Ha estat aquesta entitat la que ha proposat a les entitats encarregades de celebrar la Festa Major als nostres barris la reinstauració dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que si Déu vol, se celebraran de nou aquest 2010, després de 133 anys de ser inaugurats. Fem un repàs històric de com van ser aquells primers anys de Jocs Florals, una festa literària que esdevingué també una festa de les entitats culturals del barri, en una deles primeres activitats organitzades de forma conjunta per la societat civil.
La Renaixença, el moviment cultural més important que ha viscut Catalunya en els darrers segles, va afavorir l’arribada de la cultura i l’art a totes les viles. L’arquitectura esdevingué símbol d’aquesta nova època. La música, els Cors de Clavé i les agrupacions corals van ajudar a recuperar les melodies populars. El teatre va arribar als escenaris de barri, i la literatura va entrar a les cases. El 1859 els Jocs Florals de Barcelona es van re-instaurar, quatre-cents anys després de la seva darrera celebració, gràcies a la iniciativa d’Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.
Divuit anys després, uns dels membres d’aquella nova classe intel•lectual que sorgia a Barcelona i rodalies, treballaven de redactors a la revista Eco de Sans, el seu poble natal. L’Eco de Sants era una recent inaugurada revista quinzenal d’actualitat local, cultural i social, que arribava a les llars santsenques cada dissabte, i que comptava amb les plomes de Jacint Laporta i Pere Riera Riquer, que decidiren, a mitjans de juliol de 1877, tirar endavant els primers Jocs Florals fora de Barcelona, a Sants, aprofitant la Festa Major de Sant Bartomeu. Així apareix a l’Eco de Sans del dia 28 de juliol de 1877: "Esta Redacción ha acordado celebrar un certamen literario catalan el dia 24 del próximo agosto, fiesta de San Bartolomé. Tan luego como quede totalmente concluida su organización se anunciará por los periódicos de la capital. Por de pronto podemos manifestar que serán admitidos para optar á los premios todos los géneros literarios"
L’Ajuntament d’aquell Sants doncs, ja donava suport a les activitats organitzades per les entitats durant la Festa Major, traient del pressupost municipal les pessetes que bonament els ajustava. Els motius reals de Laporta i Riera, d’organitzar uns Jocs Florals, que de moment eren tan sols certamen literari, els trobem a l’editorial de l’Eco de Sants del 4 d’agost.
"Certamen literario. Se nos ocurrió que había ya llegado la hora de que nuestra fiesta mayor no se limitase en su parte parte profana á unos cuantos bailes más o menos concurridos, tuvimos presente que en todos los mayores solemnidades con que se celebran sus fiestas las poblaciones mas adelantadas se da culto también a las bellas letras y á las artes, y nos decidimos á abrir un certamen público con que demostrar por mas de un concepto á los que en poco nos tienen, que Sans tiene derecho á reclamar un lugar muy distinguido entre las más importantes poblaciones de la España moderna"
A l’interior d’aquest número, però, els redactors, amb un incipient català, ja conviden als escriptors a participar del certamen, i hi publiquen les bases i els premis als quals s’optarà.
Finalment, els premis es van donar a les quatre de la tarda del dia de Sant Bartomeu al local de la Familiar Obrera en una cerimònia concorreguda. L’Eco de Sants del dia 25 publicava totes les composicions rebudes i els premis que havien obtingut. I, uns dies més tard, el dia 1 de setembre (número 16) hom hi llegeix una crònica exhaustiva d’aquesta festa literaria. Igualment al periòdic Jochs Florals, editat el 26 d’agost de 1877 i corresponent a Any 1, festa 17a. hi trobem la llista de guanyadors i els premis.
Hem de remarcar que el local a que es refereix i corresponent a "La Familiar Obrera" és la que després ocuparia l’Orfeó de Sants. El jurat d’aquella primera edició estava presidit ni més ni menys que per Frederic Soler, Pitarra. S’hi van presentar més de dues-centes composicions, entre les que hi havia el treball "La Festa Major" d’Emili Vilanova ja mencionat. Altres guanyadors van ser Francesc Ubach, Isidre Raventós, Pelai Briz, Farré i Carrió i Manuel Pais. El certamen va tenir una gran acollida entre la societat literària i es va seguir celebrant els anys posteriors amb molt èxit. Però l’Eco de Sants havia desaparegut a finals d’aquell 1877, i per tant havia calgut buscar una entitat que seguís amb l’organització. A partir de llavors, la Secció Científico Literària de l’Ateneu de Sants, fundat el 1864, se’n fa càrrec. La celebració dels jocs, el dia de Sant Bartomeu, va tenir lloc durant un temps al local de l’entitat, al carrer de Sants cantonada Salou. Aviat la notícia que uns Jocs Florals s’havien instaurat a Sans va arribar arreu de l’estat. El 5 d’agost de 1878, el diari La Correspondencia de España, Diario Universal de Noticias, explicava que "en Sans tendrá lugar un certámen poético, costeado por aquella sociedad literaria el 23 del actual, dia de la fiesta mayor del pueblo" Conservem gràcies a La Vanguardia els premis que s’entregaren del 1894 al 1901 en diverses cròniques massa llargues per transcriure aquí. Aquests Jocs Florals, un veritable esdeveniment literari del nostre poble a finals del segle XIX, esdevé avui tan d’actualitat com llavors. La gent escriu més que mai. Les Festes Majors recuperen activitats passades, i sobretot activitats que les lliguen amb la cultura. I a més afavorim la relació entre tots els nostres barris. Era, doncs, necessari, tornar-ho a proposar, a redissenyar, i a programar-ho.